Aquests dies de pausa laboral obligada, tenen la virtud pels que no ens agrada moure’ns massa del nostre entorn , de poder retrobar amb aquest temps de lleure, sovint escassejat, una mica les nostres pautes culturals més properes , aquelles que en algún moment de la nostra adolescència ens han ajudat a formar-nos com a persones i ens han endinsat en un món de mots ben treballats i música nítida ben interpretada , estic parlant d’Ovidi Montllor .
Quina meravella deu meu ¡¡¡ ja casi no recordava aquesta veu profunda , gruixuda i plena de tants matisos que amb expressió del seu País Valencià ens regala l’Ovidi Montllor . Recupero l’enregistrament d’un concert en directe a LLiria del 1984 , acompanyat per en Toti Soler i poemes de Vicent Andrés Estellés, reeditat el novembre del 2004.
La interpretació dels poemes d’Estellés “Els amants “ , “Sonata per a Isabel “, “ M’aclame a tu “ exquisida amb aquesta veu esquerdada que li dóna més plenitud al sentiment.
El temps passa i ens deixa la memòria de la gent que va fer possible una descoberta de cultura pròpia i d’intèrprets únics. Poques vegades trobarem autors que s’acostin tant a les entranyes del seu propi temps.
Aquest País Valencià dels anys 80 , que lluny està de la seva plenitud.
[@more@]
Quín món tan petit tens,no ? format per bons dolents , purs i impurs.
Per això va ser badejat, per uns i pels altres, i va ser necessària la seva mort per obtenir reconeixement.
«No hi havia a València dos amants com nosaltres.. «
l’Ovidi ara fa vacances, i nosaltres en l’enyor, ens consolem amb sucedanis dolents com en Llach, en Serrat i similars.