NOVA ADREÇA

Degut als problemes que ultimament està patint el meu bloc, hem canviat de direcció, el podeu trobar aquí: http://montserratcandini.blogspot.com/

Disculpeu les molèsties.

[@more@]



6s comentaris

HABITATGE: DE LA NECESSITAT SOCIAL A LES PROPOSTES SUBHASTA DE LA CAMPANYA.

 

L’accés a una vivenda digna i adequada és un dels dret conculcat sistemàticament pels governs socialista i popular. És en aquestes qüestions on es veu quina visió és té de l’Estat del Benestar.

El concepte que en tenen aquestes dues forces espanyoles sol ser merament assistencial, fins i tot clientelar; almoïnes donades a l’espera d’una recompensa electoral. La conseqüència immediata és que no hi ha una visió estratègica a llarg termini, ni recursos suficients per posar en pràctica les polítiques socials que diuen promoure; és el cas de la llei de dependència.

Una altra visió és la social. És la que vetlla per assegurar al conjunt del població l’accés als drets socials al marge de la seva condició socioeconòmica, sense excloure una actuació decidida en el casos de risc d’exclusió social, evidentment. Hi ha dues de clares, de manera especial a Catalunya: la sanitat i l’escola. En aquest casos, gràcies a una amplia visió de la societat del benestar del governs de  Convergència i Unió, es van integrar xarxes públiques i privades per garantir l’accés universal als ciutadans.

Aquest accés universal, en el cas de la vivenda, ha estat conculcat sistemàticament pels govern de Madrid. Diu la constitució espanyola, que els poders públics promouran per les condicions necessàries i establi les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, regulant d’utilització del sòl per a impedir l’especulació. Tot el contrari. El govern central no ha actuat i a més, amb un finançament insuficient, a lligat de mans als ajuntaments i la Generalitat per poder endegar pràctiques alternatives.

Ara, amb la crisi financera i immobiliària, tot són mans al cap i despropòsits de cara a la galeria. Per redreçar aquesta situació caldria, d’entrada, suprimir aquest ministeri de l’Habitatge, doncs les competències són de les Comunitats Autònomes i és evident que l’única missió d’aquesta Ministeri és la de trampolir de la candidata Chacon , fent promeses respecte a polítiques que no li corresponen. Un bon exemple de desenvolupar l’Estatut d’Autonomia, envaïnt les competències.

Un cop suprimit el Ministeri d’habitatge , acte seguit, s’han de multiplicar per quatre els recursos econòmics destinats a l’habitatge.

Per a què els recursos? Per impulsar els habitatges de protecció social, per ajudar a adquirir sòl als ajuntaments i augmentar els ajuts al lloguer.

Sí que hi ha una part de mesures que es poden fer des de l’Estat, sense la necessitat d’anar creant més ministeris. Cal una reforma de l’IRPF, perquè tenir més de 30 anys no sigui un impediment per gaudir de la deducció per lloguer; calen, també, reformes legals per agilitar els desnonaments i donar seguretat a qui lloga els habitatges i reformes administratives que evitin els “pisos –pastera”.

No són les úniques, hi ha més mesures per a garantir un habitatge digne. Però la premissa bàsica és una força parlamentària decisiva que cregui de debò en el benestar de les persones i no en les almoïnes.

[@more@]



7s comentaris

PERFIL DE CAMPANYA

Avui Saül Gordillo, Periodista, blocaire. Fundador de Poliblocs. Autor del llibre "Nació.cat" i Director de l'Agència Catalana de Notícies (ACN) (com ell mateix es defineix) em fa un perfil de campanya, us convido a llegir-lo, així com a visitar diariament el seu bloc, un dels més llegits de la catosfera.

cliqueu aquí: Montserrat Candini. Perfil de campanya

PD: Ahir sembla que blocat tenia problemes i no es podia accedir al bloc. Disculpeu les molèsties 

[@more@]



7s comentaris

MOURE’S AMB LLIBERTAT

La política té dues cares. Una, aquella del bell gest i l’alta paraula, capaç de fer-nos somiar, que ens dóna una visió més àmplia que la de la realitat quotidiana; la segona, la de la administració, la que treballa durament per fet realitat els nostres projectes col·lectius. Està clar de quina es la preferida dels electors. La darrera és la que sol dir no, la que compta amb pressupostos, la que marca limitacions.

De les matèries que s’aborden en la campanya, com la política, hi ha de més lluïdes i d’altres més pesades. Una de les més difícils de seguir, menys atractiva, és la de les infraestructures. Cal prestar, però, atenció més enllà de les xifres multimilionàries i de la necessitat de tenir una xarxa ferroviària en condicions.

Unes bones infrastructures són allò que si funciona bé no ens adonem, ens faciliten la nostra activitat diària i ens permeten emprar el temps de manera eficient. Sense unes bones infrastructures,  no hi ha, per exemple, conciliació de la vida familiar i laboral.  De què ens ha de servir treballar racionalment i eficient, guanyant temps propi, si ens quedem atrapats per la catenària de torn o l’embús recurrent?.

Està clar que les infrastructures no només són els temes de transport. Abasten des de l’aigua que en cal fins a les connexions suficients a internet, entre moltes altres qüestions.  Però la mobilitat és avui per avui la més visible. Centenars de milers de persones es desplacen diàriament per feina o per estudis. Cada minut de retard és una cadena que afecta a altres centenars de milers de persones i que perjudica els afers personals i professionals de tots plegats. Ens cal trencar amb la paràlisi en aquest àmbit.
Per començar cal establir un Pla Catalunya d’inversions que abasti el període 2008-2014, amb un projecte de xoc per actuacions immediates, que haurà de finançar l’Estat en aplicació del nou Estatut. Cosa poc probable si no té qui el pressioni amb força per a que ho faci; de moment, en dos anys ja falten com a mínim 700 milions d’€ que el govern de Madrid no ha pressupostat.

S’ha de fomentar que el transport de mercaderies es faci per ferrocarril, creant una xarxa específica per al trens de càrrega. Fa angunia veure com una gran part del transport de mercaderies de llarg recorregut es fa encara amb camions, que col·lapsen les vies interurbanes. Per evitar les congestions, que es produeixen en el corredor mediterrani i a l’entrada de les grans ciutats, resoldre el IV cinturó, i desdoblar la N-340 i la N-II; també cal potenciar l’Eix Pirinenc.

I com no! En matèria de peatges, cal eliminar les barreres troncals i establir la gratuïtat dels desplaçament intracomarcals per autopista a tota Catalunya.

[@more@]

3s comentaris

ICV-ELS VERDS, QUAN EL NOM NO FA LA COSA……..

 

L’avantatge  d’ haver tingut responsabilitats en l’administració es que adquireixes una visió completa de la realitat. Per dur endavant els projectes que lideres, per petits que siguin, has hagut de parlar amb totes les parts implicades, sovint enfrontades, per trobar un comú denominador.

Finalitzats els projectes, romanen amb tu per sempre. Han significat prou esforç i prou implicació emocionals com sentir-los com una part integrant de la teva trajectòria vital.
I aquest és el cas de quin vull escriure avui.

Vaig tenir la sort de liderar com a directora general del Medi Natural la creació del Parc Natural més gran de Catalunya: el de l’Alt Pirineu. Va ser un projecte molt laboriós per la quantitat d’objectius i interessos que s’havien de posar en solfa: la protecció de la natura, el desenvolupament econòmic i social de les comarques que l’acullen, la incomprensió de determinats col·lectius i la radicalitat d’altres.

Moltes i moltes hores de reunions, d’intentar trobar l’equilibri ,per tal de que totes les parts veiessin com una gran oportunitat del territori aquest objectiu. La creació del Parc Natural de l’Alt Pirineu va ser saludada finalment amb gran il·lusió pel territori que l’acull.

Avui el que hi ha és decepció. En el govern de la Generalitat, i al capdavant de departament de Medi Ambient, hi ha els que s’autoanomenen “verds”, ICV. Ara, les seves exigències mediambientals han desaparegut. Una peça clau en la sostenibilitat del Parc, els ramaders del territori, se senten enganyats, perquè porten 5 anys sense que es concretin els contractes de conservació que preveu la llei; el mateix passa amb les compensacions per la fauna salvatge que estan sota mínims.

Els pressupostos, del que és el Parc més extens de Catalunya, oscil·len entre la indigència i a misèria; per vetllar per 70.000 hectàrees només hi ha 3 tècnics.

Avui dissabte hi ha hagut també una altra mostra d’ineficàcia governamental .Una manifestació pels carrers de Barcelona  de les associacions de protecció dels animals , doncs el govern del tripartit i especialment, el Conseller Baltasar (ICV) no desenvolupa amb prou condicions la llei que en el seu dia va aprovar el Parlament i que CIU va impulsar a la cambra, després d’un llarg i profund treballar amb totes les associacions.

És una manera de fer política: cridar fort, exigir més i fer ben poc. És la llosa que pesa en el nostre país, els recursos es destinen a fer publicitat, a maquillar de la greu incompetència del govern, i no a les persones i al territori.

Hi ha una altra manera de fer política, molt més sostenible: la de la feina ben feta, la consensuada amb els ciutadans, la que pensa en el present i futur i no en les enquestes.
Un altre dia parlaré  de les ADF, (Agrupacions Defensa Forestal ) també més oblidades que mai. Són exemples de que efectivament el nom fa la cosa……..

[@more@]

8s comentaris

SOSTENIBILITAT INTEL·LIGENT

 

Una vegada, en una trobada de periodistes, un prestigiós biòleg català, guardonat internacionalment, expressava la seva preocupació per l’abandonament de les terres de conreu i, de com, el bosc avançava de manera inexorable. Un dels periodistes, amb ingenuïtat, va preguntar-li on era el problema si la natura prenia allò que era seu.
La pèrdua de la biodiversitat – va respondre. El biòleg va explicar que si la natura prenia el seu camí s’imposaria el bosc natural del clima mediterrani, l’alzinar,  i es perdrien els diferents paisatges que configuren faunes i flores diverses; com seria el cas de les aus estepàries que es troben a les planes de les Terres de Lleida.

Un cop l’home ha irromput en un àrea natural es molt difícil tornar a fer marxa enrere. Els que proclamen retornar a l’estat original plantegen els temes de sostenibilitat amb una ingenuïtat que pot portar major mals que les solucions que proposen. 
No obstant, una actuació intel·ligent pensant en les conseqüències a llarg termini por preservar el medi, assegurar la sostenibilitat, recuperar espais naturals i permetre el progrés econòmic i social.

A Catalunya cal que garantim definitivament la Generalitat com  única administració ambiental i, mitjançant el desenvolupament de l’Estatut, assegurar-nos les competències en costes, regulació de gasos d’efecte hivernacle , que s’afegirien ja a les existents (política forestal, medi natural, biodiversitat, etc)

Aquestes eines ens han de permetre configurar una política valenta que adopti mesures decidides i compromeses amb la sostenibilitat.
El canvi climàtic, l’escassetat d’aigua, la dependència energètica, el creixement econòmic ens afecte a tots i a les properes generacions.
Més enllà del necessari estalvi d’aigua cal promoure el transvasament del Roine.
L’atenció al Medi Ambient farà un país millor i generarà ocupació.
És el que jo anomeno, la Sostenibilitat intel.ligent.

[@more@]

2s comentaris

EL VALOR I SENTIT DEL VOT

 

En el post anterior parlaven que es pot fer una altre tipus de política. Aquesta idea no s’ha de contemplar com un simple possibilitat sinó com un imperatiu moral.
Per arribar-hi els ciutadans tenim dues eines essencials el nostre vot en les diferents conteses electorals, i no menys important, la nostra  participació activa en els fòrums ciutadans.

Una part important del desencís amb el sistema polític i, molt especialment a les eleccions generals, és que la tenalla bipartidista espanyola vol imposar una visió reduïda de les opcions polítiques. D’aquesta manera, moltes persones van a votar, no pensant en un projecte polític convincent, sinó a la contra, a la defensiva, per a que no surti l’opció contrària. S’acaba imposant un vot resistencialista que no ajuda en absolut a recuperar la visió de la política com un àmbit  de contrast d’idees i projectes, abocat al consens.
Les enquestes que indaguen sobre la intenció de vot a les properes eleccions del 9-M en són reveladores. Un nombre considerable de ciutadans entén que la força política més capacitada per defensar els interessos de Catalunya a les Corts Espanyoles és Convergència i Unió. Aquest reconeixement no es tradueix encara en un major nombre de diputats, que permetin fer valer amb més fermesa els interessos dels catalans i de les catalanes davant de poder central.

D’aquesta manera el bipartidisme, tant aliè a la realitat política catalana, distorsiona la traducció del sentir popular en vots i diputats. Aquesta és la veritable submissió del sistema polític català a les dinàmiques de Madrid.

Sentir, pensar, votar en positiu és el camí més directe per recuperar la veritable essència de la política: el del servei a les persones. Hi ha qui apel·la a la por, hi ha qui apel·la a la il·lusió d’un futur comú millor.

[@more@]

4s comentaris

UN AVE QUE NO PORTA ENLLOC

La hora H i el dia D ja han arribat. El Tren d’Alta Velocitat (TAV) uneix la ciutat de Barcelona. Se suposa que 14 anys després de la línia Sevilla – Madrid, els catalans hem de saltar d’alegria i agrair a la ministra Magdalena Álvarez la graciosa concessió de l’estat de dotar-nos d’una connexió ràpida amb la capital de l’Estat.

Perquè, de moment, amb aquest tren només es pot anar a Madrid, i com el pont aeri, servirà més per anar a Madrid que no de Madrid vinguin a casa nostra. Ens agradi o no, Espanya continua sent un estat centralista amb una capital que té vocació d’empassar-ho tot.

Ningú ha plantejat des dels ministeris fer una xarxa d’alta velocitat transversal que uneixi diversos territoris sense passar pel centre del regne. La prioritat no ha estat mai unir-nos de manera ràpida amb la resta de Europa sinó tenir el conjunt de territoris de l’Estat més relligats amb Madrid. Si no és així,  no s’entén perquè el corredor mediterrani, que passa per València i Barcelona, por on s’exporta la majoria de productes de l’Estat espanyol no ha estat una prioritat des del primer dia, com ha defensat CIU des de sempre . Avui per avui, Europa queda a molts anys de distància amb l’alta velocitat.

Queda per veure que en faran del túnel que ha de travessar Barcelona. Els socis locals de Magdalena Álvarez, el govern tripartit, han manifestat públicament la seva negativa a donar compliment al mandat de la moció aprovada, per un majoria aclaparadora del Parlament de Catalunya, que defensa una moratòria a les obres del TGV pel centre de la ciutat i replantejar el traçat. És tan escandalosa la seva posició que el mateix president del Parlament, Ernest Benach, ha hagut de recriminar-los públicament.

Ens cal una nova cultura política, un nou estil basat en el diàleg i el treball en comú, que impedeixi despropòsit com el TAV o prepotències, com les del PSC,  que menystenen la Parlament, la veu de poble.

[@more@]

8s comentaris

LA LLENGUA ÚNICA DE LA JUSTICIA

En aquests dies de precampanya, hi ha dues formacions que fan casus belli del mètode d’immersió lingüística a les escoles. Aquests partits els preocupa la suposada prepotència de la llengua catalana i el conseqüent retrocés del castellà a casa nostra. Unes idees que a força de ser repetides poden arribar a semblar veritat a qui no viu a Catalunya. El seu somni es una llengua catalana en retrocés, arraconada poc a poc de l’escola, de l’administració. Un idioma que sigui folklòric i poca cosa més.

De fer-ho, experiència en tenen i, si no, vegeu quina ha estat la política lingüística del govern valencià del PP, i també la del PSOE, en el seu moment. Es parla de drets però ningú expliquen que el fet que al final de l’escola tots els nens de Catalunya parlin les dues llengües assegura la seva igualtat d’oportunitats. Es parla de drets però cap d’aquests valedors del perfecte bilingüisme expressa cap queixa sobre el retrocés del dret a fer servir el català davant de la justícia, a Catalunya.

El govern tripartit va aturar el pla de normalització lingüística de les oficines judicials que es va engegar l’any 2000. Com a conseqüència immediata, l’ús de la llengua catalana no ha fet més que retrocedir, des de l’arribada dels governs Maragall i Montilla.

El pitjor de tot es que no hi ha voluntat d’arranjar la situació. El partits que componen el govern tripartit van votar en contra de la proposició de CiU de tornar a posar en marxa el Pla de Normalització Lingüistica de les oficines judicial. PSC-PSOE, ERC i IC van rebre el vot entusiasta del PP i C’s. Hi ha qui llença atacs frontals a la immersió a l’escola i la normalització del català i hi ha qui amb la seva incapacitat la fomenta.

[@more@]

3s comentaris

HABITATGE A CALELLA ; LA NUL.LA POLÍTICA SOCIAL

 El dijous 14 de febrer l’ajuntament de Calella va celebrar una audiència pública ( que per cert corresponia a l’any 2007)sobre el problema de l’habitatge. Pocs dies abans, l’equip de govern ens va facilitar un avanç del Pla Local de l’habitatge,  que han redactat uns tècnics de la Diputació. 

Aquest avanç del Pla d’habitatge, que és un treball força documentat, ens dona la raó a moltes de les coses que el grup municipal de CiU dèiem a la campanya electoral i desprès ja a l’oposició al govern de la ciutat. 

Us destaco tres coses: 

·        Podeu consultar els post d’aquests mateix bloc dels dies 27 i 29 de març del 2007, i 1 i 4 d’abril del mateix any. Ja vaig penjar 4 articles en el meu bloc personal en concret sobre l’habitatge per joves, i on feia referència a la necessitats d’unes 1.000 vivendes. Durant la campanya varem fer un acte de presentació d’una proposta de construcció d’habitatges per joves, per dones amb dificultats i per segments de població que necessiten ajudes especials, o que no poden accedir a la compra d’un habitatge. 

·     En la diagnosi del Pla Local de l’habitatge queda clar que en els darrers anys no s’han realitzat pisos de promoció pública. Solament 3 pisos en el període 2000-2008 mentre que se’n varen fer 240 en el període 1990-2000. Existeix doncs un dèficit acumulat dels darrers 8 anys. Després parlen de que ells són la garantia de les polítiques socials.   

·     La població que s‘incorpora a Calella en la seva major part està dins el segment que per capacitat econòmica més dificultats té per accedir a l’habitatge. Així, en pocs anys a Calella hem passat de 2,7 persones per cada habitatge a uns 3,6 el que significa que buscant buscant sense masses dificultats trobarem pisos pastera, o habitatges amb una certa sobre-ocupació, cosa que el nostre grup ha vingut denunciant, també ,  sense que haguem obtingut cap resposta per part de l’equip de govern.  

En resum  : 

1.-La constatació més evident de qui ha fet més política social en els darrers anys. Ho diu el proper informe lliurat per la Diputació.  

2.-Cal fer un pla de xoc. 

3.-Ens oferim, un cop més, a consensuar mesures urgents per pal·liar aquest problema que afecta a molts i molts calellencs.

[@more@]

8s comentaris