EN LA MORT DE GREGORI LOPEZ RAIMUNDO

Amb la mort de Gregori López Raimundo ens ha deixat un dels darrers líders vius de la transició política. 

Però s’ha de reconèixer que era un dels que havia generat més mística. Si amb Jordi Pujol s’ha associat sempre la mística dels fets del Palau de la Música, amb en Gregori s’ha associat sempre una mística diferent, no lligada a un acte concret si no lligada a la seva llarga clandestinitat viscuda a Barcelona.

 No podia ser fàcil, als anys seixanta, sobreviure llargues temporades en diversos barris de la ciutat de manera clandestina, anant a trobades i reunions. Arriscant-se algunes vegades, segons els manuals de seguretat de la vida clandestina imperants a l’època, a anar al Camp Nou a veure el seu Barça. Per trobar-se amb la seva família es desplaçava a França tot i que aquesta ja vivia a Barcelona, però la policia del franquisme la va considerar un esquer durant molt de temps. 

En definitiva la generositat de lliurar la seva vida per uns ideals, per una manera d’entendre el mon.  

La mística de Gregori és que tothom sabia que estava entre nosaltres, fins i tot la policia, però la intel·ligència del franquisme va ser incapaç de detectar-lo i empresonar-lo. En Raimon en va fer una cançó esplèndida. “T’he conegut sempre igual”. 

En definitiva un referent menys per tots els catalans. Les persones com en Gregori deixen de ser patrimoni dels seus, dels companys de partit, i passen a ser patrimoni del país.

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 comentaris a l'entrada: EN LA MORT DE GREGORI LOPEZ RAIMUNDO

  1. JORDI diu:

    Bon post. Amb la Mort d’en López Raimundo aquells i aquelles que van iniciar-se en política amb frases cèlebres com “mis manos, mi capital” i “Venim de lluny, però anem més lluny encara” queden òrfes i es torna a reproduïr la soletat que es va viure fa uns mesos amb la desaparició d’en “Guti”.
    Sense cap dubte, referents i personatges d’una generació molt dura, d’una generació que van entregar molt per al comú i per a la millora d’un món molt més just i solidari, i per a la construcció d’un model de país democràtic en el qual confiaven i, com s’ha vist, ho van fer tant bé com van poder.

    Ens toca reconèixer, ens toca agraïr, i en toca com no, respectar la privacitat dels seus familiars i amics, perquè malauradament, ara és quan han pogut disfrutar del seu marit, pare i veí.

    Jordi

  2. Totalment d’ acord Montse i amb els comentaris d’ en Jordi i en Manel. En el meu bloc deixo un breu record personal sobre Gregori López Raimundo.

  3. A la panxa del bou, on no hi neva n’hi plou. Metàfora de l’uter matern. Amagats i protegits per uns mitjans de comunicació més que fidels, formant un autèntic “movimiento”

Els comentaris estan tancats.