FILLS DE FREUD (I)

La dedicació a l’activitat política crec que està patint crisis de fa molt de temps però molt especialment aquests darrers anys. Quí s'afronta a gestionar conflictivitats ? en aquest món cada cop més complex ? Si, ja ho sé que diversos polítics de tots els partits polítics han fet coses o han prés decisions que han ajudat a l’allunyament de la societat respecte a la política, per tant hi ha un creixement d’una certa “desafectació democràtica” com demostra la cada vegada més elevada abstenció.

Els que em coneixeu o bé em seguiu per aquest blog , sabeu que l’autocrítica que hem de fer els partits polítics la reivindico i reclamo sovint , però a part de cercar el problema real de manca de comunicació entre ciutadans i polítics, no hauríem de preguntar-nos també com som com a ciutadans ? i cap a on anem alhora de valorar i comprometre’ns amb les qüestions col.lectives de la societat ?

Del sentiment patrimonial de la transició democràtica on els ciutadans (veïns) aportaven el seu gram de sorra en la reconstrucció “del tot” , hem passat a un món en què els ciutadans són cada cop més individualistes i exigents . Les visions excessivament fragmentades de les necessitats i esdeveniments col.lectius fan mal al conjunt i impedeix molt sovint resoldre qüestions urgents i necessàries .

Davant d’això , es responsabilitat només dels polítics d’aquesta desafectació democràtica ? assumeixo que tenim la part més important però jo crec que com a ciutadans també hauríem de fer-nos autocrítica . Si fem repàs en quantes qüestions “passem” d’un compromís més ferm i personal que faciliti resoldre en part ( un gram de sorra) a l’engranatge de la nostra pròpia comunitat?.

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: FILLS DE FREUD (I)

  1. Totalment d’ acord amb tots 2 , un ampli passotisme i manca d’ implicació de la societat en general que aposta només per la critica i l’ autoexclusió de temes socials i politics si no afecten (ho creu que no li afecten) personalment.

    I si voleu si no es ven be el mateix , però el metges i personal sanitari o mestres i personal docent sovint criticats , insultats i agredits al punt que s’ ha tingut que fer una llei especial per protegir-los d’ agressions , no deixà de ser una mostra mes del típic: “jo passo dels fills i que a escola l’ eduquin e instrueixin” , “jo faig el que vull amb la meva salut pero el metje que emb curi i sobretot en receptí tot el que li demano” , etc……va unit al passotisme politic , veïnal , social , etc…….ja m’ ho faran els demés que per aixó pago els meus impostos i jo mi giro a tot d’ esquena i critico.

  2. arenyenc diu:

    Als pobles encara hi ha gent que treballa desinteressadament per a la comunitat. El món associatiu és gruixit i allà hi trobem molta gent treballant desinteressadament. A les juntes dels clubs esportius, a les associacions culturals, recreatives…
    La vitalitat del teixit associatiu és el termòmetre dels pobles… que no tot s’acaba en la política.
    Els polítics haurien d’aprendre a respectar aquest teixit i a no descativar-lo o domesticar-lo a base de subvencions.

Els comentaris estan tancats.