UNA REFLEXIÓ SOBRE ELS PARTITS POLÍTICS

 

 En el diari Avui del dia 3 de desembre, en Vicenç Villatoro escrivia sobre el poder dels partits polítics i de com, massa sovint, el més important per poder fer carrera política és seduir els aparells del partit, allò que els soviètics en deien la “nomenclatura”. 

És possible que les llistes electorals de tots els partits estiguin mancades potser de persones amb capacitat de ser lliure pensadores. És més fàcil apostar per persones fidels, que no discreparan en tota la legislatura i així poder assegurar una quantitat de vots de manera constant i permanent a les institucions corresponents. 

Aquesta situació, en bona mesura no contribueix a millorar el paper dels partits polítics dins la societat, i segurament aprofundir en això ens ajudaria a entendre alguns dels fenòmens polítics dels darrers temps. Per què, no s’ha de ser un gran analista, per veure que molts d’aquests fenòmens polítics es fan i es desfan al marge dels partits i de la seva estructura tradicional. 

Així va nèixer el fenòmen Berlusconi a Itàlia. Així va nàixer el fenòmen de l’Hugo Chavez a Veneçuela, al marge dels partits tradicionals. I l’Evo Morales, i d’altres. 

Solament així, s’explica com al Partit Socialista Francès, s’hagin afiliat 75.000 persones dins de l’any 2006, per poder participar en les primàries i situar a Segolene Royal com a cap de cartell. 

Segurament també, hem de trobar en la irrupció al parlament de Catalunya de la nova formació Ciutadans, elements de cansament en relació al funcionament dels partits tradicionals. 

Nosaltres,  els partits tradicionals hem de perdre una mica la por. Acceptar les discrepàncies internes, no podem fer una altre cosa que augmentar el debat, créixer ideològicament i guanyar-nos el respecte de persones properes però amb distàncies crítiques puntuals. 

En definitiva, els partits tenim el repte de guanyar quotes, encara que sigui a costa de perdre alguna votació. 

Alain Touraine sociòleg francès , en una entrevista que ha concedit a la revista de la Diputació de Barcelona manifesta que: “la globalització ha comportat una ruptura irreparable de les institucions actuals (entengui’s també partits polítics) i per tant han prés força les sensacions, les emocions, els somnis, etc i això em porta a dir que avui per avui som més fills de Freud que no Marx”.

 

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: UNA REFLEXIÓ SOBRE ELS PARTITS POLÍTICS

  1. A part els partits politics tindrien que possar en campanya electoral enfasí més fort en X temas en concret , i no de vegades llegir uns programes electorals que moltes vegades semblen quasi iguals i que evidenment la gent que no segueix d’ aprop la politica veu encara mes iguals del que son. Moltes vegades trovo en falta encara que sigui 1 o 2 grans propostes a cada partit politic , que siguin la “seva bandera” irrenunciable en una legislatura i que la gent l’ entengui be. En aquest sentit anyoro tasques com les que feia anys enrera el Partit Radical Italià , quan en una legislatura es propossava només questions com la legalització de l’ avortament , el divorci , la supressió del exercit obligatori , etc , etc . Avui dia a nivell català i espanyol aquestes lleis ja estan aprovades , pero queden tants temés pendents: L’ emigració i la seva gestió , els preus abusius de la vivenda , la preservació del medi natural o no en tal indret en concret , la legalització o no de drogues “toves” , l’ enduriment o no del codic penal , el sistema judicial , etc , etc , etc…………la sensació al “gran públic” es que son temes que s’ aborden pero que no prenen diferencies substancials en el cor de la “gran massà” i així després be el que be , abstenció , desencant , etc , etc………….i aixó després pot portar a l’ aparició com diu la Sra. M. Candini a l’ aparició de liders populistes de partits creats per l’ ocassió: Chavez , Berlusconi , Evo Morales , Ciutadans , en el seu dia el GIL , etc , etc, es a dir persones si volem populistes pero que fan 4 crits i 4 propostes que desperten la son i l’ avorriment habitual de la majoria dels electors i desprès amb el soport de certs mitjans de comunicació es situen en un pla elevat i donen la sorpressà ja sigui amb una Presidencia d’ un Estat , una Alcaldia o una pujada (o entrada) espectacular d’ escons.

    De tota manera els partits no han de jugar al “fet i amagar” i al despiste com fan aquest ultims anys ERC i el psc-PSOE i no desmotivar mes a una ciutadania ja poc motivda a votar i a participar en el debat e implicació politica.

    Salutacions i Visca Catalunya

  2. Penso que als principals partits politics els hi manca de cara al ciutadà , 2 , 3 o 4 cares molt carismatiques com alternativa de relleu al lider del moment en un futur a mig plaç , encara que alguns d’ aquest formin a les llistes en posicions capdevanteres i altres no. Crec que en general quan un lider politic plega o passa a un segon pla , el seu hereu politic no genera una il.lusió desfermada entre la ciutadania , que a fi de comptes es qui te que anar a votar. Jo crec que partits com CDC , PSOE , ERC i altres , tindrien que tindre 3 o 4 liders en el cor del ciutadà ben preparats i amb carisma tant real com mediatic en el seu taran.na i amb diferencies engrescadores en les seves particulars propostes e historial social , professional i politic. Clar que aixó no es només feina dels partits , es tambè que el mitjans de comunicació els donnin a coneixer a fons i els i donguin debat , que la gent els coneixi i prengui “partit” per un o altre com una il.lussió , sense perdre de banda que si un ciutadà es fidel , simpatitzant o militant del partit A votara al A , si es del B el B o del C al C , però “reclamant” la seva part d’ il.lusió i esperances en el “lider X” d’ aquell partit per avui o per demà.

    Pot semblar frivol , pero ens movem en un mon mèdiatic i de “competencia” audiovisual i de marcar unes diferencies que tocan la fibra de la gent i que prenen aferrisadament “partit” per un o altre , nomès cal veure programas de TV patetics com GH , O.T , La Isla de los Famosos , Previes d’ Eurovisión , etc , etc , amb quin alt grau de complicitat troven en la gent que prent part per un o altre , que els i vota per la seva “salvació” o eleminació , o que si treballen truquen al seu domicili per saber “qui ha quedat eliminat”, etc , etc.
    Dit d’ una manera no tan cutre , imaginem que ara entre la gent del Barça , s’ obren debats per elegir si es millor Ronaldinho , Eto’ o o Messi , o el qui prefereix Deco o Xavi o potser Puyol que juga en un altre possició i fa un altre tasca ………, etc , etc , imaginem que la gent del Barça tingués que triar qui tindria que representar al club per exemple un dia en una sessió de l’ ONU o de l’ U.E , etc , etc…………Hi ahuria debat , il.lussió , diferents opinions i finalment l’ escollit seria defensat per tots els culés “ha mort” encara que més d’ un ha esperar l’ any vinent per portar al mes amunt el que ell creu el millor o mes idoni.
    Es clar que la politica es dificil que “exciti” tant a la gent com el fútbol o certs programes de TV , pero seria bo que almenys s’ intentes apropar , evidenment eliminat els continguts de vuidor i frivolitat que poden representar molts dels “grans” mediatitics de l’ actualitat.

Els comentaris estan tancats.