11 de setembre del 2006

Avui es pot parlar de diversos 11 de setembre més recents (Allende, Torres bessones…). N’hi ha que ho prefereixen, per no parlar d’aquest, del nostre… Però a nosaltres sobretot ens toca de recordar el “nostre” 11 de setembre -l’11 de setembre de 1714-. És un 11 de setembre molt més llunyà en el temps. I és lògic que amb el pas dels anys ens anem oblidant del significat i de les conseqüències que va tenir. La guerra de successió va ser, recordem-ho, un conflicte internacional en el que Catalunya va prendre part. La caiguda de Barcelona l’11 de setembre d’aquell any, amb més de 4000 morts, va suposar la pèrdua de llibertats i una forta repressió de la llengua, de la cultura, de les universitats, etc… va ser, diguem-ho clar, un intent d’acabar definitivament amb el país. A Catalunya –com en d’altres països- també hi ha hagut un abans i un després d’un 11 de setembre. La coherència de posició de Catalunya en aquell conflicte va ser una qüestió i una decisió d’una gran alçada moral i exemplar en la història d’Europa… Va ser una qüestió de conviccions, més que d’interessos.

Quan un poble veu amenaçats els seus drets civils i polítics, les seves llibertats, el seu model de vida, és lògic que reaccioni defensant els seus signes més clars d’identitat, les seves institucions, els seus símbols. És una qüestió de supervivència. És aquest sentiment de poble, de comunitat, i l’existència d’un conjunt de valors compartits que ens ha permès sobreviure els difícils embats de la història.

L’11 de setembre ha de ser una oportunitat per a l’exaltació de valors com la democràcia, la llibertat i els drets col·lectius. I també un dia per a reflexionar i consolidar un patriotisme sa, cívic, pacífic i cohesionador.

En segon lloc, hem de veure l’11 de setembre com una data que ens recorda la fragilitat del que tenim… la democràcia, la convivència, el relatiu benestar econòmic, els nostres drets nacionals… Són béns que ens han costat molt d’assolir i de consolidar. Als catalans, la llibertat i un marc mínim de drets nacionals ens ha costat molt d’aconseguir i de mantenir. I quan dic fragilitat no estic dient que nosaltres –la societat catalana en el seu conjunt- no haguem estat capaços de crear un espai suficientment sòlid de convivència, benestar i reconeixement. N’hem estat de capaços, d’això no hi ha cap dubte. El que estic dient és que avui, com ahir i com demà, existeixen i existiran riscos i dificultats que haurem de bandejar (tema immigració).

Però, més enllà d’això, perquè celebrem l’11-S? Hi ha, naturalment, un motiu de caràcter històric. Es tracta de recordar un dels fets més nuclears de la història moderna de Catalunya. Però l’11-S és més que una data històrica amb un abans i un després. És, sobretot, un símbol. I els símbols són importants per a les persones i per als col·lectius no només perquè són motiu de celebració i per a consolidar la seva memòria compartida, sinó perquè –degudament actualitzats i interpretats- poden tenir un sentit útil per a nosaltres, avui.

Els símbols tenen un sentit i una interpretació universal i atemporal, vàlids per a les generacions de tots els temps –també per a les d’avui-, que han de saber actualitzar-los i llegir-ne el rerafons a partir de les condicions i la vivència del present. Els símbols –basats molt sovint en episodis històrics reals- són un element de cohesió necessari. Tots els pobles en tenen.

Què ens pot dir, avui, l’11-S?, com l’hem d’interpretar perquè tingui sentit per a nosaltres, avui? Ens parla, per exemple, de l’esperit de represa de Catalunya, de la voluntat permanent de començar de nou, de renovar-se, de respondre als nous reptes que van apareixent i afrontar-los amb valentia, perseverança, responsabilitat, confiança i optimisme malgrat les dificultats. L’11 de setembre de 1714 ens dona un missatge sobre el que suposa l’ètica del compromís i la coherència amb els propis ideals: acceptar i assumir-ne les conseqüències.

Què defensaven els catalans del 1714?: unes llibertats, un paper propi de Catalunya en el concert internacional i europeu, unes institucions, una llengua i una cultura, una voluntat d’ésser… Tot això ho hem de continuar defensant avui encara dintre d’un marc democràtic i en un context d’integració política europea. Ha variat el context històric, social i polític, això és evident. Però els objectius de fons són si fa no fa els mateixos. I els riscos, si fa no fa, són els mateixos, encara que actualitzats: la ceguesa, la intolerància, el despreci per la pluralitat i a la diferència, la por, l’acomplexament, la manca d’orgull, la poca autoexigència, el desprestigi (de vegades buscat), etc.

L’Onze de Setembre –en definitiva- avui també ens diu una altra cosa: que hi ha moments en què un poble ha d’estar disposat a assumir riscos per a defensar allò que creu que és necessari per al seu futur. Avui afortunadament els riscos no són bèl·lics sinó polítics i socials, però hem de ser capaços d’assumir-los, fugint de vegades d’una excessiva comoditat o resignació, si volem que Catalunya tingui futur -és a dir-, que els catalans tinguem futur.

ü Reconstruir la casa gran del catalanisme per assolir una segona gran transformació del país i la societat… Perquè?… per arribar a la plena sobirania.

La celebració de l’11 de setembre ha de ser un compromís: el compromís que hem de possible transformar l’esperit d’unitat i de comunió d’una Diada com aquesta, amb una gran oportunitat de futur.

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: 11 de setembre del 2006

  1. garmir diu:

    Hola:
    El problema de les diades actuals es que graciès al creixement economic i social de Catalunya en el darrers 30 anys s´ha anat diluint el sentiment reivindicatiu, sigui per el tema que sigui i aixó que aquest 11 de setembre amb l´horitzó electoral era molt important , perqué si guanya per desgracia un candidat com Montilla Catalunya pot acabar essent una comunitat autonoma mes de Espanya .

  2. Ara com ara, el teu compromís més aparent és no ser l´última de la cua (la de la caixa) de “l’Orangutàn”.

Els comentaris estan tancats.