El silenci de Déu

En la seva visita a Auschwitz (potser n’hauríem de dir Oświęcim, el topònim polonès), Benet XVI va sorprendre amb la seva reflexió en veu alta sobre el silenci de Déu. Es preguntava per què el Pare omnipresent i omnipotent va mantenir-se callat mentre es perpretava un genocidi de proporcions desconegudes fins aleshores.

De les moltes reaccions que s’han produït, n’hi ha una que va directament al cor del problema, sense perdre’s en consideracions teològiques. És la de Guillaume Goubert, editorialista de “La Croix”, un diari catòlic francès. Goubert diu: “A l’hora dels pitjors crims del segle XX, Déu va romandre silenciós perquè massa homes van remondre silenciosos, perquè massa cristians, inclosos alts responsables de l’Església, van romandre silenciosos.”

És una declaració vàlida per a creients i no creients: el silenci individual és la causa del silenci sobrenatural. De fet, és la causa del silenci en si. Les atrocitats es cometen arreu perquè a massa gent li pesa l’ànsia falsament protectora de no involucrar-se, de no embolicar-se, de quedar al marge…

El “silenci de Déu” és una manifestació (per als creients) o una metàfora (per als no creients) d’una veritat profunda: la defensa dels drets de les persones –de les altres persones– no és delegable, ni en divinitats ni en institucions humanes. És una obligació moral de cadascú. Quan un calla davant les atrocitats, és responsable del seu silenci individual, però també ho és del “silenci de Déu“.

Pere Torres[@more@]

Tweet