Lessència de la política

Un molt bon amic meu , Pere Torres , té la gentilesa d’enviar-nos a tot un seguit de gent reflexions polítiques, socials , filosòfiques d’ell mateix o d’il.lustres polítics o pensadors contemporanis .Ell anomena aquestes missives d’anàlisi “Di&Di” i que ens permeten , reflexionar una mica de quí som i cap a on anem?. De fet crec que sovint el que més ens fa falta en aquest món i molt especialment el polític , és el de la reflexió a nivell general. Anem excessivament “al dictado” de les circumstàncies . Cal reflexió estratègica en molts dels nostres àmbits.

En aquesta darrera missiva , em dona a conèixer el projecte “Iniciativa Global” que impulsa personalment Bill Clinton per a afavorir una agenda a favor de la disminució efectiva de la pobresa i la lluita contra la insostenibilitat, l’expresident dels Estats Units va concedir una entrevista a la CBCN. Entre les seves reflexions, val la pena destacar el mètode de treball que vol aplicar, que va resumir en el següent lema:

Fewer speeches, more conversations.

Menys discursos, més converses. Menys hores explicant allò que pensa un, més hores escoltant i mirant de comprendre allò que pensen els altres.

Al capdavall, l’art de la política moderna és aquest: ser capaç de bastir coalicions de base àmplia en aquells temes que són crucials per al futur de la comunitat i que ja no es poden abordar sota el prisma de majories escanyolides.

Aquí casa tenim un exemple molt clar aquests darres dies amb l’aprovació del nou Estatut pel 90 % del Parlament de Catalunya. La conversa substitueix el discurs , entès com a monòleg, és a dir donem pas al diàleg, a la negociació permeable.

Tant de bo que en totes aquelles qüestions que la decisió política ,signifiqui posar les bases per la construcció d’un país o d’una ciutat es practiqui la conversa enfront del monòleg.

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Lessència de la política

  1. litoschka diu:

    He de reconeixer que l’eslògan fa molt d’efecte. La pròxima vegada que discuteixi amb la dona l’hi deixaré anar i ja et diré el què. Amb tot, tinc tres peròs de naturalesa diferent:
    1-Implsar un projecte “per a afavorir una agenda a favor de (…) la lluita contra la insostenibilitat” em sembla poc menys que una rendició d’entrada, un posar els objectius tan a ran de terra que difícilment fracassaràs. El vaig veure fa poc, en Clinton, parlant a la CNN sobre el mateix (http://web.worldbank.org/WBSITE/EXTERNAL/NEWS/0,,contentMDK:20649995~pagePK:64257043~piPK:437376~theSitePK:4607,00.html). Em va semblar que entre tots plegats es dedicaven a fer bullir l’olla i poc més. Els haurem de seguir, que no sigui dit que fem política del no. Això sí: la Rania és una d’aquestes reines que, per poca bona voluntat que hi posés, podria fer-me recuperar fàcilment la fe en la monarquia.

  2. litoschka diu:

    2-“Bastir coalicions de base àmplia en (…) temes (…) crucials per al futur de la comunitat” no és “l’art de la política moderna”, sinó més aviat l’essència de la política, que ja està tot inventat i no cal descobrir la sopa d’all.
    3-“Negociació permeable” és una tautologia, i així és com es va pervertint el llenguatge. Si una negociació no és permeable, no és negociació, sinó un frontó (o un pàdel) amb música de fons.
    I encara una última: no crec que hi hagi cap “decisió política” capaç de “posar les bases per a la construcció d’un país”. Això ja es va intentar amb Israel i mira. En qualsevol cas, i per sort nostra, Catalunya és una realitat anterior als polítics prenent les seves decisions. L’única pregunta és si seguirá essent una realitat també després.

    Salut i endavant les atxes.

Els comentaris estan tancats.