Cada cop és més evident que l’acte de consumir està esdevenint un fet més i més consolidat en tots els àmbits de la nostra activitat habitual. És a dir l’hiperconsumisme. Llegeixo l’entrevista a Gilles Lipovetsky , autor del llibre “La Paradoja del Bienestar “ , un llibre que analitza les noves tendències de la societat de consum. . La seva tesi és basa en que s’ha produït un canvi de motivacions de compres . No ens mou l’enveja, segons Lipovetsky, sinó la necessitat de cercar experiències i emocions individuals.
Ens trobem doncs , segons l’autor, davant l’hiperindividualització del consum . Consumim contínuament a qualsevol lloc i de manera permanent. Ens trobem en l’època del consumisme emocional. Ens motiva la recerca del benestar , de les sensacions “bones” que ens dona el consum permanent.
El seu proper llibre “La sociedad de la decepción” , diu que pretén aprofundir en que la decepció no ve del consum , sinó d’altres factors com l’àmbit laboral, la vida sexual, l’amor, la soledat, etc. I alerta de la importància de gestionar els conflictes personals des de la comunicació i maduresa interpersonal ,fugint del consum com a remei compulsiu a les nostres decepcions personals i col.lectives.
Totes aquestes qüestions que planteja l’autor jo crec que pràcticament tothom les compartim, però crec que hauríem de “militar” molt més, tant personalment, com des de les famílies , i també des de l’escola per tal de donar valor real a moltes coses que tenim al nostre abast i sense cap cost afegit . Sincerament crec que estem pagant el preu de la cultura del zapping, és a dir , que en un temps molt reduït treure el màxim rendiment d’allò i automàticament canviar ( o comprar) una altra opció.
[@more@]
l consum ja és una activitat que forma part de la nostra conducta psicològica i estil de vida, de la definició clàssica de consum basada en l’obtenció de “bens i serveis per satisfer les necessitats” en queda molt poc. Cada dia ens instal.lem més en la cultura de l’oci, dividim el temps en “oci” i “obligacions” o en la dicotomia de “lleure” i “feina”. Quan no treballem hem d’estar gaudint de l’oci i per això ens cal consumir. A nivell psicològic, o estem treballant i estressats o estem a Portaventura, no podem entendre un estadi intermig , un espai de lleure sense consum. De la mateixa manera que l’adolescencia s’allarga, el concepte “vacances” també.
Un ritme de vida, o millor dit de feina fort porta a que la persona vulgui treure el màxim rendiment del temps de lleure. Un cap de setmana tancat a casa ja no és una contraprestació a una setmana de feina. I com més feixuga és la feina, més consum requerim, sigui en oci o en elements materials.
Això és insostenible, però cal destacar un altre aspecte. En l’eix de consum “lleure/feina” on queden les relacions personals? Com les afecten? O directament, com les empobreixen?