DESPRÉS DE LA TROBADA BLOCAIRE

  Finalment dissabte ens vàrem trobar 7 de tots els blocaires que hi ha a Calella, va ser un sopar molt , molt agradable . 

El company Jordi Sitjà i Vilarodona , va ser l’encarregat d’escollir el vi i posterior cava i vàrem descobrir que és un gran gourmet . En Vilapou després de fer  d’amfitrió , al cap i a la fi , va ser ell quí va promoure la trobada , va optar , després,  per fer un paper més d’observador tot seguint les converses i temes que inicialment i sense renunciar a la seva condició personal de periodista en Saül anava plantejant al personal. 

El balcó de l’ajuntament sense senyera, els comentaris desagradables d’alguns blocs, Catalunya, Espanya, el paper dels partits polítics davant l’actual situació política ,l’abstenció serà important ? Quí és el Carrasclet, i el Gran Barrufet, serà home o dona ?? varen ser alguns dels temes que engrescava la nit. 

Després uns quants “troneres” varem allargar una mica més la trobada , tot fent un recorregut per locals de Calella.  Molt bon rotllo i a l’espera d’una trobada futura que puguin incorporar-se més blocaires.

Una abraçada a tots els que vàrem participar del sopar i també als que no conec però que m’il.lusiona pensar que en la propera convocatòria vindran.

[@more@]



9s comentaris

TROBADA DE BLOCAIRES CALELLENCS

 

El company blocaire Vilapou ha impulsat  la primera trobada de blocaires calellencs. Una molt bona idea.  

Descobrir quí hi ha sota aquest nom o l’altre, en una Ciutat , no massa gran com Calella,em desperta una emoció gairebé infantil, ho he de reconèixer. 

Crec que és una molt bona proposta , i ens pot aportar un nou marge de relació ,  que ens permeti ,més enllà de la coneixença personal, que això sempre és molt agradable, ens pot permetre fer una xarxa que impulsi idees, o sacsejades d’estímul en favor de Calella.  

El que segur d’entrada , ja aconseguirem , els que participem en aquesta trobada  , és visualitzar amb un rostre i uns ulls, els comentaris que sovint rellegim dels companys blocaires. I aixó sempre és més epidèrmic i per tant més càlid. 

Aquells que encara no heu pogut confirmar. Animeu-vos , no únicament perquè ve Nadal , sinó per fer una Xarxa de blocaires Calellencs àmplia , com es mereix la nostra Ciutat. 

Fins dissabte.

 

[@more@]



3s comentaris

Les esquerres i “el pelador de gallinas”

Avui al diari el País, Jordi Miralles vice-president d’ICV critica amb duresa els plantejaments de l’Artur Mas, i suposo que els de Convergència, per neolliberals.  

Aquests discursos de l’esquerra “ètica” cada dia cansen més. Volen confondre el fons i la forma, o potser caldrà creure que per ells el més important és la forma.

 Un estat modern, una empresa moderna, una organització ha de tenir clars els seus objectius, la seva raó de ser, si voleu la seva missió. Artur Mas, en la seva conferència va parlar de la necessitat d’uns serveis públics universals. Quan parlem d’un serveis universals crec que tots estem d’acord en que l’objectiu és que tots tinguem uns molt bons serveis sanitaris gratuïts, o un bon sistema d’ensenyament gratuït, o uns bons serveis assistencials gratuïts.

 Doncs, no, en Jordi Miralles vol fer creure que l’Artur quan parla d’aprimar l’estat està parlant d’aprimar la capacitat de les persones a accedir als serveis públics. 

Si un fill nostre avança en els estudis de manera correcte, voleu dir que no és secundari si la titularitat de l’escola és pública o privada si és gratuïta ? Què és l’essencial ? 

Si quan estem malalts tenim bons metges i bones instal·lacions sanitàries, és important el que digui el registre de la propietat sobre si l’hospital és de l’estat o és d’un particular, si tots podem accedir-hi?

 L’estat, la generalitat, el nostre ajuntament, han de vetllar per la qualitat dels serveis públics. Han de vetllar també per què ens costin el menys possible, o dit millor que el que ens costa a tots amb els impostos s’aprofiti de la millor manera possible.

 No pot ser que els costos d’ensenyament a l’escola pública siguin de quasi el doble que a l’escola privada. No pot ser que fins fa poc, a la plantilla de l’hospital de la Vall d’Hebron hi hagués el lloc de treball de “pelador de gallinas”, quan fa anys que els pollastres els comprem pelats.

 Quan algú es juga els diners intenta aprofitar-los de la millor manera possible. I és responsabilitat de tot demanar – exigir el màxim aprofitament dels nostres recursos públics. Aquesta és la feina de les administracions i dels polítics. Si algú vol mantenir un “pelador de gallinas”, aquest si, que se’l pagui de la seva butxaca, però no amb recursos públics. 

Les esquerres possibles d’Europa estan fent aquestes reflexions. Les esquerres de casa nostra segueixen amb els somnis i els plantejaments del 6 i 7 de novembre de 1917, és a dir, de fa una mica més de 90 anys.

[@more@]



9s comentaris

EMOCIONS DIVERSES EN AQUESTS DARRERS DIES

Aquests últims dies des de divendres fins ahir han estat plens d’emocions diferents però totes elles molt il.lusionadores, i sobretot esperançadores.

L’emoció que em va generar la manifestació , per tractar-se d’una qüestió àmpliament recollida és la que passaré més de puntetes , tot mencionant que feia molt de temps que no vivia de manera tant i tant contundent , una emoció tant vibrant , veure tanta gent i saber que la capçalera ja havia arribat a l’estació de França , quan nosaltres , situats a la Plaça de Catalunya encara no ens havíem pogut bellugar era indescriptible.

Avui però, prefereixo parlar de dos bons amics meus Josep Maldonado i Enric M. Valls . Tots dos estan lliurats a les seves respectives O.N.G’s que aquesta darrers dies han fet actes importants per donar a conèixer la tasca que estan duent a terme.

Començaré per ordre d’aconteixements. El divendres passat en Maldonado em va convidar a assistir al sopar de nadal d’ Esport Solidari Internacional , quina tasca principal és ajudar als infants i als joves perquè, mitjançant l´esport, puguin realitzar-se com a persones.

Un dels principals projectes és destinar material esportiu que a casa nostra ja no el donem per vàlid o útil i en canvi les pilotes, samarretes, raquetes , botes esportius, etc , esdevenen autèntiques joies de normalització socialitzadora a països pobres.

L´esport és una eina universal a través de la qual els nens i els joves aprenen a relacionar-se, a tolerar la diferència, a treballar en equip, a respectar les normes socials, a conèixer les pròpies limitacions i potencialitats, a esforçar-se per un objectiu comú. L´esport és també, moltes vegades, un element d´escolarització. diu el Josep. Els països d’Àfrica que s’ajuda en l’actualitat són entre d’altres ( Mauritania, Senegal, Sierra Leona, Ruanda, Moçambic, Uganda, etc ).

La festa solidària va ser emocionant per la capacitat de connectar que té el Josep , és de les Festes més “tranversals” , ara que aquesta paraula està de moda , que he assistit. Des del Pare Manel Pousa que treballa des de l’anonimat amb drogadictes i prostitutes per tal de poder treure’ls del forat social que es troben en barris conflictius de bcn , fins a cracks com Ferran Martinez, Santillana, Pichi Alonso, Gratacós, Nani Roma, etc.

L’èxit del sopar és bàsicament del Maldonado , aquesta capacitat que té de sumar esforços des de les diferents sensibilitats però que ell amb aquest aspecte de “gran humanitat” ho aconsegueix. Una vetllada estupenda i quan parlo d’emocions , no és únicament el tema de la solidaritat que sempre sobresurt més a flor de pell, sinó l’emoció de tenir amics com en Maldonado que sumen , tant i tant.

L’altre emoció especial va ser ahir dimarts amb l’acte que va organitzar l’Enric M. Valls , en qualitat de President de la Fundació Catalana ELA (esclerosi lateral amiotròfica) i que també va tenir l’amabilitat de convidar-me .

Aquesta Fundació té per objectius millorar la qualitat de vida dels malalts d’ELA i de la seva família, així com donar suport i assessorament a les famílies d’una manera personalitzada. Acompanyar a les famílies en tot el procés de la malaltia i servir de punt de referència, així com també oferir alternatives a la xarxa de serveis comunitaris.

El lloc escollit va ser la Sala Villarroel de BCN . Un acte que el definiria profundament sensible , per la temàtica i la inquietud que genera la pròpia malaltia , però profundament sensible també pel format del mateix. Dirigit per la cantant i actriu argentina Cecilia Rossetto, va estar ple de moments molts densos .

Es va basar en un homenatge a dos artistes i amants de la cultura , un català (Adolf Bras) i Roberto Fontanarrosa (argentí) que varen patir la malaltia. Varen intervenir entre d’altres , Amparo Moreno, Txell Botey, José Sacristan, Josep M. Pou, Carles Canut, Clara Sanchez, Marina Rosell, José Corbacho, etc .I des de la distància Joan Manuel Serrat, Sabina, Luthiers, etc.

Música, Paraula, Teatre, Ball , varen ser protagonistes d’una proclama de solidaritat i conscienciació . Un autèntic plaer poder assistir a un acte d’aquestes característiques on a més, varem rebre un regal de creativitat constant dalt de l’escenari .

L’Enric M. Valls, des de la seva discreció i timidesa , dirigia amb l’autoritat moral del que sap , que amb poca paraula ja és suficient per convèncer en la necessitat de participar en grans objectius socials. Un plaer.

http://www.esportsolidari.org

http://www.elacat.org

 

[@more@]

1 comentari

DEMÀ , TOTS A LA MANIFESTACIÓ,

 

La manifestació de demà és molt important . No és únicament el Dret a decidir com a Nació que som , en relació al nostre futur, que vol dir que es respecti les nostres competències i no com el que està passant darrerament, on l’aplicació de mesures legislatives des de l’Estat, amb el recurs de “caracter basico” fa que neutralitzin i anul.lin  tota la nostra capacitat d’acció,de decidir el model de País que volem.  

El nivell de maltractament i menyspreu que viu Catalunya ens ha de fer  actuar , gairebé per dignitat. La manca de voluntat de publicar sistemàticament les balances fiscals, els dèficits escandalosos d’inversió pel que fa a infrastructures i el darrer episodi , força lamentable, que és l’actitud fatxenda de la Ministra Alvarez , amb una supèrbia escandalosa i menysteniment i manca de respecte és total, tot això i més fa, que hàgim d’actuar i de fer-nos sentir la nostra veu.   

Si demà la manifestació no és molt massiva, no és contundent, el que demostrarem és que som un poble feble i desorientat i a més a més ja no ens respectarà ningú.  

Demà , tots a la Manifestació, no hi faltis.

 

[@more@]

6s comentaris

PACO CANDEL ENS HA DEIXAT

 

 Setmana de sentiment orfe per Catalunya, fa pocs dies ens deixava Lòpez Raimundo i avui ens hem aixecat amb la trista notícia de la mort del Francesc Candel. Si Lòpez Raimundo era el referent del lluitador anti-franquista amb una llarga vida forjada per la clandestinitat, en el cas del Paco Candel la referència és també d’un obrer lluitador pels seus ideals d’esquerra però sobretot per una enorme tasca en favor de la Cohesió Social de Catalunya.  

La seva contribució a la comprensió de l’emigració envers  al nostre País, envers a la nostra cultura és immensa. La defensa de la unitat civil del poble català és una de les seves victòries més personals.

Malauradament en aquests darrers anys haurà sigut testimoni dels nous temps que corren per l’Estat Espanyol i per Catalunya,a  on a part del Partit Popular , partits relativament nous com són “Ciudadanos de Cataluña” fan de la divisió cultural i la confrontació (catalans i castellans )  una raó de ser, una raó d’existir i un motiu per trencar la cohesió social. 

Amb la definició de “Els altres catalans” va aconseguir donar identitat catalana a un munt de gent que van ajudar a fer gran el País que els acollia   . 

Paco ,moltes gràcies per fer despertar la llavor del sentiment i l’arrelament català a tanta i tanta gent nouvinguda.

 

[@more@]

5s comentaris

EN LA MORT DE GREGORI LOPEZ RAIMUNDO

Amb la mort de Gregori López Raimundo ens ha deixat un dels darrers líders vius de la transició política. 

Però s’ha de reconèixer que era un dels que havia generat més mística. Si amb Jordi Pujol s’ha associat sempre la mística dels fets del Palau de la Música, amb en Gregori s’ha associat sempre una mística diferent, no lligada a un acte concret si no lligada a la seva llarga clandestinitat viscuda a Barcelona.

 No podia ser fàcil, als anys seixanta, sobreviure llargues temporades en diversos barris de la ciutat de manera clandestina, anant a trobades i reunions. Arriscant-se algunes vegades, segons els manuals de seguretat de la vida clandestina imperants a l’època, a anar al Camp Nou a veure el seu Barça. Per trobar-se amb la seva família es desplaçava a França tot i que aquesta ja vivia a Barcelona, però la policia del franquisme la va considerar un esquer durant molt de temps. 

En definitiva la generositat de lliurar la seva vida per uns ideals, per una manera d’entendre el mon.  

La mística de Gregori és que tothom sabia que estava entre nosaltres, fins i tot la policia, però la intel·ligència del franquisme va ser incapaç de detectar-lo i empresonar-lo. En Raimon en va fer una cançó esplèndida. “T’he conegut sempre igual”. 

En definitiva un referent menys per tots els catalans. Les persones com en Gregori deixen de ser patrimoni dels seus, dels companys de partit, i passen a ser patrimoni del país.

[@more@]

5s comentaris

QUÍ VOL LA CONFRONTACIÓ ???

 

 Hi ha un intent molt fort per part d’ algun grup polític , però sobretot per part de persones interessades en fer confondre al ciutadà ,em refereixo a que  el debat polític lògic en tota societat democràtica tenen interès en transformar-lo en confrontació dura.  

La legítima posició diferenciada  envers a un projecte, una valoració d’un fet puntual, no implica confrontació  , a no sia que tinguin molt d’interès mitjançant la reacció de l’ofensa o la desqualificació de silenciar sistemàticament l’adversari . És l’estratègia de generar cridòria política , per avorrir una mica més si és possible al ciutadà .  

Fer declaracions dient que des de CIU considerem “poc ètic “ que un Regidor que professionalment es dedica al món de la promoció i construcció d’habitatges sigui el President de l’empresa pública (Gestvia) responsable del desenvolupament urbanístic , no és res personal, no és res de confrontació ideològica ni política, és una valoració per un fet objectivable, com és , que nosaltres valorem que és molt important separar clarament les responsabilitats governamentals de les informacions privilegiades i conjuntures econòmiques que se’n deriven d’aquest àmbit públic i per tant de llur responsabilitat directe. 

Evitaré pronunciar-me sobre les declaracions, aquestes sí, desqualificadores d’un Ex-alt càrrec d’ERC calellenc envers a la meva persona , per haver declarat en nom del meu grup, el que he mencionat. No  entraré a valorar-les , doncs el disculpo, em consta de la seva actual desorientació i només li desitjo tota la sort del món en l’àmbit personal i professional.  

Voldria però cridar l’atenció concretament de que prendre’s qualsevol posició de l’adversari com quelcom de personal o fereïdor, es tant com negar sistemàticament l’espai democràtic i llur debat perquè sigui viu.  

Si valorar que és “poc ètic” que un Regidor ostenti determinat càrrec i alhora la defensa és denunciar que això és personal, a partir d’aquesta lògica , tota posició o divergència podrà ser valorada com personal. Quin serà l’espai de debat polític ??  

Per algunes persones l’exercici democràtic finalitza la mateixa nit de les eleccions o de l’ocupació de la cadira institucional. A partir d’aquí cap posició, cap manifestació pública té cabuda, doncs cal neutralitzar-la amb pujades de to i l’estratègia de la confrontació. 

No caurem en aquest parany d’intentar radicalitzar el discurs com a mesura de cridòria generalitzada, per fer sords als ciutadans. No ens faran callar davant les circumstàncies i problemàtiques, i ho farem com ho hem fet sempre amb respecte, però sense emmudir, per sentit democràtic i per responsabilitat envers als nostres votants.

 

[@more@]

1 comentari

SIMBOLS I REFERÈNCIES, ÉS A DIR IDENTITAT EN AQUEST MÓN GLOBAL

  

Ja es prou conegut per tothom la decisió del govern municipal del PSC i ERC de Calella de treure la senyera de la façana de l’Ajuntament.  De fet això es conegut a partir de la pregunta que jo personalment li faig a l’Alcalde en el darrer Ple . 

A la resposta sorprenent de que ho va fer per “no ferir sensibilitats” atès que havia rebut alguna petició que onegis la bandera espanyola . Immediatament varem entrar per escrit la petició formal com a grup municipal de quina Junta de Govern ho havia aprovat, qui era present en aquesta Junta de Govern i còpia de TOTES les cartes que havien arribat a l’ajuntament sol.licitant la bandera Espanyola.  

He trigat dies a fer aquest bloc doncs estava esperant la resposta per part de l’Ajuntament,  per valorar tot plegat, però com que no arriba de moment faig unes primeres reflexions.  

Jo crec que la decisió del PSC i ERC és donar dimensió de problema i de tensió col.lectiva a un fet que estic convençuda és molt minoritari , el que era una inquietud molt petita, l’han transformat en un problema més ampli i profund. 

Sabem el que diu la Llei però abans de despenjar la Senyera s’ha de mesurar molt , quantes persones hem estat ferides en les nostres sensibilitats amb aquest gest ??? Catalunya és en ella mateixa una gran dualitat , ja sabem que nosaltres, els catalans, permanentment tenim servituds enfront un Estat que es reconeix a si mateix imposant un munt de condicions (lleis,símbols, i competències ”con caràcter bàsico “) però davant d’aquest poder en majúscula que exerceix l’Estat el que cal és molta diplomàcia, mai la negació d’un mateix,d’una col.lectivitat i menys quan aquest gest menysté la voluntat d’una gran majoria de la població. Aquesta manca de sensibilitat per part del govern de Calella és el que realment sobta més i demostra una miopia molt i molt gran per part dels actuals governants.   

Volem saber exactament quí són els que han escrit demanant això ,evidentment volem còpia dels que havien escrit abans de prendre la decisió perquè tenim la percepció que per una sola petició han sigut capaços de renunciar a la nostra bandera i alhora fer d’aquesta qüestió un problema a ulls de tothom i ara a més a més estem sota la mirada dels interessats en fer d’això un gest més de submissió als condicionants espanyols. 

La decisió de l’Alcalde Juhé més ERC de Calella han servit perquè un cop més tot el búnquer mediàtic més integrista com El Mundo, Levante i les emissores corresponents hagin atacat de manera molt dura la nostra Nació  i de passada la nostra Ciutat, escassa en notícies positives la fem protagonista lamentable  en aquesta ocasió.

[@more@]

11s comentaris

SOBRE TERTULIANS I CRONISTES

 

Cada cop estem més avesats a analitzar i “valorar” les principals notícies que ens afecten com a individus i comunitat amb la companyia d’un seguit de persones totes elles destacades en diferents àmbits i professions que formen part ja de la nòmina radiofònica o d’articles en els mitjans de comunicació escrita .  

Des d’escriptors, periodistes, polítics, alliberats de partits sota la façana d’algún que altra especialització professional i lliures pensadors van desfilant dia rere dia en aquest àmbits de comunicació. 

De fet lliure pensadors,n’hi ha ben pocs , un articulista (La Vanguardia) i tertulià (Catalunya Ràdio) que valoro molt i molt és, l’Antoni Puigverd . De fet M’ENCANTA ¡ no únicament per una capacitat de “reflexionar profundament”  en tot allò que participa ,sinó per una voluntat de ferro d’anar al moll de la qüestió fugint d’estereotips i crec a més que el seu to que és amable només el supera la capacitat de fer pedagogia en aquells temes que són tant i tant complexos .  

Sé de la proximitat , si més no, és el que és diu de l’Antoni Puigverd amb el socialisme catalanista de l’època Maragall, però val la pena escoltar-lo doncs lluny de fer dogmatismes aboca unes reflexions que estic convençuda que és dels pocs lliure pensadors que avui en dia s’escolten o es llegeixen pels camins del debat col.lectiu. 

Darrerament en un article a l’entorn de la desafecció de la ciutadania envers la política i que esperen els ciutadans dels seus representants polítics, valora la importància de la televisió en aquest nou mapa de relacions de la pròpia comunitat i expressa la següent  idea de que “cada cadena de televisió és una pàtria pura “ i diu literalment en un article recent : Actualment les “illes mediàtiques “ allunya encara més la percepció de la realitat virtual del ciutadà enfront la realitat del carrer. En un mateix replà; un veí pot viure en una illa catalana, un altre en la pàtria espanyola i el tercer amb l’antena cap a La Meca. Cada cadena de televisió és una pàtria pura. El sistema no agrada perquè és massa ambigu, perquè no condueix a una situació de puresa. 

És un autèntic plaer llegir o escoltar les reflexions de l’Antoni Puigverd. Us el recomano.

 

[@more@]

1 comentari