YES, WE CAN

 

 Yes, we can  (Sí, es pot ) és l’expressió de voluntat i fermesa que ha anat consolidant-se al llarg de la campanya del Barack Obama.  

Evidentment estic d’acord amb el Joan-Carles que fa un comentari en  l’anterior post en relació a  les eleccions d’EEUU i que  per moltes circumstàncies diferents , no les podem comparar amb les del proper 9 de març. 

Ara bé el que m’interessa de totes les conteses electorals, és comparar i descobrir tots els recursos d’idees i comunicació política que generin “contagi participatiu”, “contagi democràtic”. 

Yes, we can (Sí, es pot) jo crec que en alguns aspectes d’aquesta campanya és perfectament assumible ,almenys així ho percebo , per moltes raons , però principalment per intentar superar el desànim electoral que es viu. 

Sí, ES POT , lluitar contra les dues grans forces polítiques PSOE-PP que comparteixen, en molt, un mateix model de l’Estat Espanyol 

SÍ, ES POT, reaccionar davant el catastrofisme del PP……….

SÍ, ES POT, combatre l’optimisme irreal del PSC-PSOE………

SÍ, ES POT , avançar cap a una política espanyola que sigui un reflex més real de les diferents sensibilitats que cohabiten a l’Estat Espanyol.

SÍ, ES POT, que ens puguin respectar molt més com a País . 

SÍ,ES POT, plantejar propostes que millori la Qualitat Democràtica. 

L’abstenció i el vot en blanc , no ocuparen cap escó ni al Congrès , ni al Senat, i passats uns dies de les Eleccions ,els mitjans de comunicació seran els primers que ja no en parlaran i per tant , l’expressió de rebuig o d’enuig a les circumstàncies actuals no ens portaran en lloc. Un pou encara més profund.  

SÍ, ES POT , amb esforç, idees clares , coherència i treball constant, revitalitzar la democràcia.

 

[@more@]



15s comentaris

CLINTON / OBAMA ……………..

  Ahir va ser  el primer dimarts de febrer d’un any d’eleccions. I el primer dimarts és el anomenat “super dimarts” doncs es realitzen les eleccions primàries a 22 estats americans.

Les primàries americanes serveixen solament per saber qui anirà finalment per cada un dels dos grans partits a l’elecció final. El panorama polític americà és tan diferent al nostre, que a Europa estem quasi de manera exclusiva pendents del demòcrates i ignorem els republicans, doncs el que a Europa serien les diferències entre el centre esquerra, (PSOE, per exemple) els lliberals i el centre dreta, estan tots absolutament representats dins el mateix partit.

Per fer equiparacions simples, Edwards  el que s’ha retirat seria l’equivalent al centre esquerra, Obama podria ser l’equivalent al centre centre, i Hillary Clinton es podria homologar al centre dreta. Per això, es dona tanta informació relativa a les eleccions del partit demòcrata. 

En el bàndol republicà, sembla que John Mccain (el més centrat dels candidats d’aquest partit) porta una  avantatge sobre Huckabee (radical d’extrema dreta) i Mitt Romney.  Per tant, si els membres dels partits respectius voten pensant en qui podria guanyar les eleccions de novembre, segurament Clinton i Mccain seran els guanyadors. En el bàndol republicà, aquest dimarts és un dia pràcticament decisiu.

Els republicans tenen un sistema majoritari i qui guanya a cada estat guanya tots els delegats pel caucus final de l’estiu. En el bàndol demòcrata el resultat serà important però no definitiu. Tenen un sistema proporcional, i el perdedor d’avui es podrà refer en els estats que queden. 

Però als partits polítics cada dia més, als nostres d’aquí també, existeix un cert cansament en contra del poder establert, i aquesta podria ser la gran avantatge d’Obama, que una reacció en contra de les coses ja vistes, massa previsibles, massa planejades, li donessin una victòria a les primàries, encara que això a la llarga es podria girar en contra del propi partit i donar la victòria en safata al bàndol contrari. 

De les darreres informacions tot sembla indicar que Obama ha guanyat més Estats i Hillary més Delegats. Tot molt emociant i frec a frec.

[@more@]



4s comentaris

JAUME I , REFERENT DELS PAÏSOS CATALANS.

M’afegeixo a la proposta de Vicent Partal i Saül Gordillo de fer un homenatge i aproximació al personatge històric del Rei Jaume I en motiu de celebrar-se els 800 anys del seu naixement.

Figura venerada a tots els països catalans,és autor del Llibre del Fets, que esdevé la primera gran crònica medieval, escrita o dictada pel rei en estil autobiogràfic. De fet l’autenticitat de la crònica reial com a narració escrita pel monarca, el del possible redactor o de l’existència d’un text català més antic , han anat sorgint al llarg dels anys i historiadors com en Ferran Soldevila o Manuel de Montoliu varen treballar molt profundament sobre els manuscrits existents i llur autenticitat.

El que és evident però , és que la figura de Jaume I , ens ha arribat fins als nostres dies com una autèntica llegenda de gran personatge històric . Deixeu-m’hi posar un to humorístic recordant els versos de Serafí Pitarra musicats pel grup de Canet de Mar, La trinca:

“Com us deia Fontanelles

el Rei en Jaume està fotut.

El qui guia ens ha sigut

és ja un manso sense esquelles …. “ Em quedo aquí, però us recomano la seva lectura o bé escolteu la peça de la Trinca, que justament aquest Nadal varem regalar a una amiga de la família. I és que finalment el més important es tota la èpica a l’entorn del nostre rei i senyor.

[@more@]



11s comentaris

JAUME I, REFERENT DELS PAïSOS CATALANS

M’afegeixo a la proposta de Vicent Partal i Saül Gordillo de fer un homenatge i aproximació al personatge històric del Rei Jaume I en motiu de celebrar-se els 800 anys del seu naixement.

Figura venerada a tots els països catalans,és autor del Llibre del Fets, que esdevé la primera gran crònica medieval, escrita o dictada pel rei en estil autobiogràfic.

De fet l’autenticitat de la crònica reial com a narració escrita pel monarca, el del possible redactor o de l’existència d’un text català més antic , han anat sorgint al llarg dels anys i historiadors com en Ferran Soldevila o Manuel de Montoliu varen treballar molt profundament sobre els manuscrits existents i llur autenticitat.

El que és evident però , és que la figura de Jaume I , ens ha arribat fins als nostres dies com una autèntica llegenda de gran personatge històric .

Deixeu-m’hi posar un to humorístic recordant els versos de Serafí Pitarra musicats pel grup de Canet de Mar, La trinca:

“Com us deia Fontanelles
el Rei en Jaume està fotut.
El qui guia ens ha sigut
és ja un manso sense esquelles …. “

Em quedo aquí, però us recomano la seva lectura o bé escolteu la peça de la Trinca, que justament aquest Nadal varem regalar a una amiga de la família.

I és que finalment el més important es tota la èpica a l’entorn del nostre rei i senyor.[@more@]

Comentaris tancats a JAUME I, REFERENT DELS PAïSOS CATALANS

EL PSC, O LA FRIVOLITZACIÓ DE LA POLÍTICA

Hi han partits que estan tant confiats en la seva pròpia estructura de partit i en la seva pròpia veritat, que sembla que els hi cau molt lluny una qüestió tant actual, en aquests darrers temps, com és  la desafecció política. 

Només aquesta raó pot ser la que ens pugui fer entendre (?) com han sigut capaços de frivolitzar fins a un extrem increïble el missatge polític traduint-lo en una fragància o perfum . Aquest fet ens demostra, una vegada més, com la maquinària socialista està formada per persones que lluny de voler estimular el debat de les qüestions que puguin afectar a la ciutadania, prefereix de manera sistemàtica, distreure als ciutadans amb cops d’efecte mediàtics que substitueixin el debat i la reflexió.

La societat-espectacle que en d’altres qüestions s’ha arrelat , ara ens arriba de la ma del partit del PSC tot fent creure a la gent que una ideologia concreta, un partit concret, té un determinat olor, perdó fragància o perfum.

Difícilment podrem combatre la desafecció política amb estratègies polítiques com aquesta darrera del PSC. A qui va dirigit això ?? Dubto molt que la majoria de catalans i catalanes que s’aixequen cada dia de bon matí per anar a treballar i que amb dificultats intenten arribar a fi de mes, amb prou tranquil·litat, els hi preocupi molt  si el PSC de Catalunya fa olor a fragància o perfum.

Per tal de que la gent torni a percebre que la política és important necessiten solucions creïbles per als nous reptes: immigració, seguretat, sostenibilitat, etc.  Propostes que només poden venir per part de tots els partits amb rigor i seriositat.

Aquesta frivolització només fa que restar confiança a TOTS els polítics i partits , malgrat que sigui els socialistes catalans els responsables.

[@more@]

12s comentaris

BUCAREST, LA MEMÒRIA PERDUDA

 

Aquest és el titol del documental que el fill de Jordi Solé Tura,ha volgut fer en homenatge al seu pare que  pateix també l’ enfermetat d’Alzhaimer.  El polític, pensador i docent,  és un dels referents com a pare de la constitució. Juntament amb Peces Barbas (PSOE), Miquel Roca (CIU) i amb Miguel Herrero de Miñon (UCD i més tard PP), els únics polítics amb experiència constitucional prèvia.  

Ara fa una setmana vaig anar a l’estrena d’ un documental de recuperació de la memòria, de la seva memòria ja plasmada en un llibre, però sobretot de la memòria del seu fill Albert que va patir de manera directa les conseqüències de les conviccions del seu pare. Solé Tura va deixar el partit, el PSUC, als anys 60, tot i sabent que aquesta decisió li suposaria la pèrdua de la protecció internacional i la tornada a Espanya on el règim l’esperava per tancar-lo a la presó.  

Va fundar l’organització Bandera Roja que ha tingut una influència incalculable en la nostra transició, de manera especial per la quantitat de protagonistes de primera fila que es varen formar políticament en dita formació. Entre d’altres coses tenen el mèrit de ser la primera organització comunista que trenca amb la disciplina dels blocs comunistes internacionals, i es situa de manera gradual però de manera decidida i inequívoca al costat de la democràcia en majúscules, sense cap adjectiu.

 La capacitat d’anàlisi de Solé Tura era extraordinària. Ell va ser en bona mesura el responsable de que el partit comunista d’Espanya acceptés la bandera espanyola y la monarquia. Pas decisiu per la seva legalització i per la normalització de la democràcia en el nostre país. 

En la distància ideològica el meu més sincer reconeixement a una vida dedicada a la llibertat i a la democràcia, i un exemple a seguir en molts aspectes personals, professionals, docents i polítics. 

Aquest documental despulla la part més humana, la visió d’un fill, és la part  més sacrificada dels polítics i de les conseqüències de la seves famílies, en un moment molt difícil , de la història de Catalunya i Espanya.  Un documental sensible i fet amb un gran rigor professional (l’Albert solé) és periodista i amb tocs d’humor com són les converses del Sergi Pàmies (fill Lòpez Raimundo)  i ell mateix. 

Us el recomano , a partir d'aquesta setmana el podreu veure al cinema Alexandra de Barcelona.

[@more@]

12s comentaris

UN GRAN REPTE I RESPONSABILITAT

 

Ahir 14 de gener, el Secretari General de CDC, Artur Mas, em va proposar per encapçalar la llista de Barcelona al Senat. Ho accepto amb una enorme il.lusió i respecte per la confiança dipositada.

 L’Artur Mas, sap que li vaig dir que els nous reptes que em pogués aportar el futur polític, els acceptaria sempre i quan no hagués de renunciar a la meva responsabilitat com a Cap de Llista de Calella. La dinàmica del Senat, un cop elegida, em permet perfectament assumir ambdues responsabilitats com a Senadora i com a Regidora de Calella.  

Si finalment soc Senadora , em poso a la disposició del Govern Municipal de Calella , així com de tots els calellencs per defensar tots els projectes importants i que sens dubte , l’oportunitat de poder-los defensar i empenya ben a prop del lloc a on es decideix la priorització de les inversions , ens ajudarà molt i molt com a Ciutat.  

En els propers dies ja aniré ampliant aspectes de la Campanya.

[@more@]

6s comentaris

SOBRE TÒPICS DE TURISME

 

  

En aquests darrers anys s’ha culpabilitzat al sector econòmic del Turisme ( agències, hotels, etc) de voler treure rendibilitat econòmica al preu que fos i de no dubtar de promoure el “turisme de borratxera”  com tal els resultats financers fossin enormement positius.

Evidentment com a tot sector hi ha de tot, però tinc la impressió que aquesta valoració ha anat calant tant que resulta difícil donar el tomb a aquesta imatge de l’empresari turístic.

De les meves coneixences personals, puc afirmar, que hi ha un gran esforç per part del sector, en millorar, innovar i cercar nous mercats que permetin una major qualitat en tots els sentits .

Vaig ser convidada a assistir a la Festa de Comiat que l’Hotel Volga dispensava als 300 anglesos que havien passat les Festes de Nadal a casa nostra. D’aquest acte hi ha dos aspectes que vull ressaltar especialment :

Primer, la gran professionalitat del Sebastià Hernàndez, en la seva qualitat de Director de l’Hotel , doncs permanentment cerca fórmules de millora del seu establiment alhora que persegueix tossudament unes garanties de qualitat que els clients de diferents nacionalitats poden gaudir any rera any. Molt sensible i càlid el gest de cedir tot el protagonisme als diferents professionals des de cuiners/es fins cambrers/es que en aquest acte varen rebre l’agraïment de tots els clients amb un fort aplaudiment.

Segon, una imatge entranyable dels turistes que s’hospedaven aquests dies en aquests establiments, doncs evidentment lluny de fer cridòria , eren unes persones que gaudien d’un espai, un territori i unes instal.lacions des del màxim respecte al lloc que els acull.

Soc conscient que això que dic, en part, és una evidència que comparteix molta gent, però sovint algunes resposnables polítics posen més accent en l'anècdota de la "disbauxa etílica" que amb el fet (amb números a la ma) de la normalitat cívica que comporta el fet turístic a casa nostra. 

[@more@]

3s comentaris

SLOW FOOD

Slow Food , és una organització ecogastronòmica sense ànim de lucre. Va ser fundada l’any 1989 per contrarestar el menjar ràpid i el ritme de vida accelerat, la desaparició de les tradicions alimentàries locals i la falta d’interès de les persones per saber l’origen dels aliments, la seva naturalesa, quin gust tenen i com el seu consum afecta la resta del món.

 Per a Slow Food l’aliment ha de ser bo, net i just. El menjar ha de tenir bon gust, ha de ser produït d’una forma neta i que no perjudiqui el medi ambient , el benestar animal o la nostra salut i que els productors han de rebre una compensació justa per al seu treball.  

Aquesta organització s’organitza a través dels Conviviums –els grups locals- els seus membres es reuneixen per compartir les alegries que el menjar els proporciona. Cada Conviviums organitza sopars, degustacions, visites, altres esdeveniments i projectes educatius per donar a conèixer el menjar i els productes locals. Hi ha més de 850 Conviviums  arreu del món.  

He tingut coneixement d’aquesta organització mitjançant el padrí de la meva filla , el Víctor Feliu de Reus , home tranquil, seré i amb una filosofia de la vida de compromís amb les qüestions més properes , com pot ser, conrear el seu hort després de fer de professor al llarg de la seva jornada laboral. 

El Víctor amb mirada i gestos tímids, crec que personifica molt clarament aquest ciutadà del món que cada cop més i des  d’una manera molt anònima i constant va revaloritzant i reivindicant , allò que tenim tant a prop ,  en aquest cas els aliments , des d’una escala local fins un àmbit més global, la diversitat del llenguatge, la cultura i el sabor . 

Aquests compromisos , que pot semblar , actes de comunitats alimentàries que només cercant el plaer del menjar , van molt més enllà , és el  donar sentit i valor al que sovint tenim tant a prop i que malauradament el ritme de la vida actual els ha fet invisibles o millor dit ens ha fet miops a nosaltres .   

www.slowfood.com

[@more@]

2s comentaris

EN LA MORT DE BENAZIR BHUTTO

Ahir amb sorpresa i decepció vàrem conèixer l’assassinat de la líder de l’oposició a un país tant llunyà com és el Pakistan. Els que seguim poc o molt els esdeveniments de tot el mon teníem posades en la persona de Bhutto unes certes esperances a posar un cert ordre en un país on el laberint existent és força incomprensible d’entendre.

Bhutto era l’esperança en la democràcia, en la independència i en la integració del seu país en els valors occidentals, entesos sobretot aquests valors com els estàndards de qualitat acceptats per les nacions unides. 

Si és confirma com sembla que l’assassinat de Benazir Bhutto no és solament obra d’un fanàtic descontrolat, ni obra dels serveis secrets per barrar la seva més que probable victòria electoral, i si una acció del grup terrorista AL QAIDA haurem fet un pas més en una direcció cada dia més difícil de gestionar. 

Pakistan, tot i moltes contradiccions internes, tot i tenir un govern no democràtic, representava un intent de certes actituds laiques dins d’un país islamita i amb grups integristes molt radicals, provinents en bona mesura dels seus països veïns com Iran i Afganistan. 

L’acció d’Al Qaida posa damunt de la taula, un cop més la possibilitat o no de la convivència en aquest mon modern i global. La lògica de l’integrisme islàmic radical és molt difícil de fer compatible amb els valors occidentals. Les polítiques expansionistes dels USA, en que els seus interessos geopolítics passen per davant de qualsevol consideració, dona arguments a una molt bona part dels islamites menys radicals per no deixar aïllats als extremistes. 

En aquest context, el que menys necessitem són polítics que tirin benzina al foc. Contra les actituds extremistes sempre s’ha d’actuar en dues línies complementàries i necessàries entre si. Una de fermesa, de policial, de evitar nous atemptats. Però tan necessària com aquesta via ho és la política, la de la ma esquerra, la de deixar sense arguments als contraris, amb una visió més generosa i que comportarà sempre l’haver de fer algunes concessions.

[@more@]

7s comentaris